Parallel 40 - Parallel 40

Aquesta història s’inicia el 1954 quan un Lluís Permanyer adolescent arriba per primera vegada al Molino i es queda enlluernat per l’ambient i la vida d’una ciutat molt diferent a la seva Barcelona de l’Eixample.

Des de llavors, el periodista ha estat testimoni privilegiat de l'atzarosa trajectòria d’una de les icones teatrals de la Barcelona del segle XX.

Un viatge que ens porta a la Barcelona de la Primera Guerra Mundial amb una vida nocturna i un ambient de llibertat que competien amb ciutats com Berlín, Hamburg o París. La llegenda del Paral·lel s’escampava per tota Europa.

En “El Meu Molino” Permanyer explica com aquest cafè concert, segurament el més antic d’Europa, va ser viscut com un espai de llibertat en plena dictadura del franquisme. Un lloc apassionant on la transgressió, de signe ben divers, era possible, tot i que la censura, amb una vigilància extrema no coneguda fins llavors, va caure com una llosa amenaçadora.

Enmig de l’aïllament internacional, la sala del Paral·lel es va convertir en un espai de trobada de celebritats tan diverses com Dalí, Miró, Cugat o Fellini, entre d’altres.

Al llarg de la seva carrera periodística, Lluís Permanyer ha anat recollint testimonis i records de primera mà dels protagonistes de la història d’El Molino, que el 1993 va semblar que s’havia acabat. I és que de sobte va aparèixer a la façana aquest rètol gran, que agafava per sorpresa a tothom: “Se vende”. Resultava que era el dia dels Innocents i, per tant, no passava de ser una broma. Però el 1997 es va produir no solament el tancament de debò, sinó també la destrucció gratuïta i absurda de l’interior. Era un trist i evitable punt final a un segle d’història.

El periodista Lluís Permanyer (Barcelona, 1939) escriu a “La Vanguardia” des del 1966, on és des del 1987 cronista de la ciutat. Col·labora a la SER. Ha publicat més de seixanta llibres, de gèneres ben diversos, sobre poetes (Sagarra o Brossa), artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé) i principalment sobre la seva ciutat. El seu darrer llibre és “L’esplendor de la burgesia barcelonina”. És autor del llibret de l’òpera “Spleen”, del compositor Xavier Benguerel, estrenada a Barcelona, Girona i Frankfurt. També desenvolupa una intensa tasca de conferenciant.

El 1981 va publicar “Història de l’Eixample” (Plaza & Janés). Ara en commemorar  el primer segle i mig de l’aprovació del Pla Cerdà, l’editorial Viena ha reeditat l’ampliació i actualització d’aquell assaig amb el títol: “L’Eixample: 150 anys d’història”. Sobre aquest tema ha pronunciat nombroses conferències. El Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya l’acaba de guardonar amb la Medalla Cerdà 2009.

La realizadora Eva Martínez actualment treballa com a periodista i realitzadora freelance per diversos canals de televisió (Canal 33, Antena3 Tv i BTV) i en l’assessorament i creació de produccions audiovisuals per a empreses i institucions públiques (Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona i Ajuntament de Barcelona).

La seva especialitat és la direcció de programes i reportatges de televisió i la realització d’esdeveniments.

Els darrers anys ha participat com a directora en diferents projectes audiovisuals realitzats a països com la Xina o Alemanya per l’empresa de gestió de mitjans audiovisuals VISIONS2REAL, amb seu a Colònia, Alemanya. A Moçambic va dirigir un documental encarregat per l’ONG Ajuda en Acció que posteriorment es va emetre a Canal 33 i BTV.

Des de 1989 i fins 2004 ha treballat com a realitzadora d’informatius i programes a TV3 i Antena 3 Televisión. Anteriorment va formar part de l’equip de periodistes del Gabinet de Comunicació d’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona.

És llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i Diplomada en Publicitat per la mateixa universitat.